Aquest matí li escribia un correu al Xali per demana-li a veure si em podria escriure alguna carta de recomanació i quan el rellegia m’he adonat que en comptes de carta de recomanació habia escrit lletra de recomanacio. Què m’està passant? És bò o dolent això? Oblidaré el català? El castellà em sembla que ja el tinc oblidat, aqui nomes llegeixo i escolto chicano a gogo!
Estava intentant quantificar fins a quin punt m’estic americanitzant. No se com valorar-ho.
Hi ha paraules que et venen al cap en anglès i que després no pots traduir al català.
És més còmode escriure amb un teclat americà que amb un teclat espanyol.
Les paraules awesome i awkward començen a sonar naturals.
Per separar els decimals, evidenment es fa servir el punt i la coma per separar els milers. 1,200 es llegeix twelve hundred. I les dates s’escriuen mes/dia/any, de tota la vida.
Pero potser el tema mes hardcore és amb el menjar.
Per fregir, en comptes d’oli fas servir mantega.
El pa amb tomàquet es com una cosa estranya als entrepans, que ja no són ni entrepans sinó sandwitch. El mes comu però és fer burritos, tacos o quesadillas amb qualsevol cosa que hi hagi a la nevera.
Al mati, les torrades amb mantega i mermelada son amb peanut butter i jelly, pero el mes normal són els ous remenats amb bacó, i al cap de setmana waffles o pancakes. I res de mel, ara tot es fa amb mapple syrup.
Les galetes (a partir d’ara cookies) han de ser toves i les magdalenes (muffins) han de ser gegants.
Uf… millor que em posi a estudiar…
